Personalment pensava que ja havia tingut el meu moment de crisis el vespre anterior a l'examen, quan em vaig posar a perseguir els gatets fent de "algaman". Normal que al dia següent, en tornar de l'examen, em trobés tots els apunts assassinats i desmembrats, i les restes repartides per tota la casa.
Però la crisis no s'havia acabat, ni per assomu.
Vaig tenir somni curiós, on em passejava pel carrer amb una alga estàndar a cada mà (per una alga estàndar s'entén el que hi havia dibuixat als apunts, o sigui, algo així):
Però tampoc era molt indicatiu de malaltia mental, ja que anteriorment havia somiat coses més rares, com que feia integrals per calcular l'àrea d'unes diatomees, que feia submarinisme en un riu per acabar l'àlbum de fotos de zoo, o que em dedicava a datar un bloc de pedra, on es diferenciaven clarament els estrats.
El primer que vaig pensar en despertar-me va ser: "doncs encara ho porto prou bé". Error, doncs el següent que vaig pensar, i no vaig poder parar de repetir fins que vaig entrar a l'examen va ser: "soylent green is people".
Vaig anar repetint mentalment aquest bonic mantra, fins que vaig pujar al bus, em vaig asseure (es nota que hi ha exàmens) i, a certa distància, vaig veure un repetidor de classe fent el típic i inútil estudi-repàs pre-examen inminent.
En aquell moment, vaig tenir unes ganes irrefrenables d'agafar-lo pel coll de la jaqueta i sacsejar-lo mentres li deia: "¡Es inútil! Lo que tienes que hacer es gritar, ¡soylent green is people!"
No ho vaig fer, clar, perquè encara em quedava una mica de seny (o certa vergonya, ves a saber), però aleshores, mentre intentava recordar el que acabava de llegir mirant el sostre, de sobte, se'm va quedar mirant. I ho vaig veure clar, vaig veure la imatge que es formava al seu cervell en mirar-me, era aquesta.
